LA PRINCESA DE SAL

Hi havia, en un temps molt llunyà, un petit regnat vora la mar. La seva situació geogràfica feia que el seu port fos un dels més transitats, pròspers i bufons de tots els voltants, amb unes platges de sorra fina i aigües cristal·lines farcides de peixos de colors i no menys apreciats coralls. Dalt d’una petita muntanya, vora el port, hi resplendia un blanc palau amb les torres coronades de banderes de colors, amb uns amplis i florits jardins en els quals hom es podia recrear la vista amb aquell bunyolet de regnat. Allà vivia feliç el rei amb la seva reina i amb la perla de la corona, la seva filla, una jove princesa molt garrida.

El Rei, com és normal en tots els pares, volia el millor per a la seva filla, i li donava gairebé tot el que aquesta pogués desitjar, i pretenia que qualque dia es casés amb algun noble o, preferiblement, amb algun rei o príncep, perquè com que la seva posició social era tan agraciada, segur que podria triar el que més li convingués o, en el seu cas, el que més li convingués a ell, que segurament devia ser el millor, perquè per això era el Rei. Per por que ella pogués tenir un criteri distint al destí que ell volia per ella no la deixava sortir gaire i triava molt a consciència amb qui es podia relacionar i amb qui no, sobretot amb qui no.

La princesa vivia dins un món de cotó que la feia feliç, a la seva manera, o almenys així ella ho pensava. Tenia totes les seves necessitats cobertes. De coses materials no n’hi mancava cap, i de la part emocional, no havia tingut ocasió de conèixer gaire cosa, i clar, allò que no es coneix no es pot desitjar. Com que no tenia gaires feines ni relacions socials, els capvespres solia anar a passejar pels jardins reials fins a un penya-segat que dominava l’entrada del petit port. Allà s’hi veien les petites barques de pesca que tornaven de la mar i passaven pel mig dels grans vaixells de mercaderies que estaven fondejats al mig del port, a causa del seu gran calat, que no les deixava atracar-se al moll. A ella li agradava molt veure tot aquell trull i s’hi passava hores mirant la mar i la gent que transitava pel port.

Una tarda com una altra estava mirant la mar quan, de sobte, una bufada del vent li va prendre el mocador que portava al cap, el va enlairar amunt amunt per després veure com es perdia cap a l'horitzó per damunt la mar. A pesar que no li venia d’un mocador, li va saber greu, perquè li agradava molt; era un mocador senzill, de seda fina, fora brodats, de color groc i era el que més solia dur.

A tot això, un jove mariner que tornava cap el port, va veure com surava una tela groga i la va recollir fora poder evitar quedar encisat per la subtil fragància que desprenia a pesar d'haver estat dins la mar. El va fermar al pal de proa per a que s'eixugués. Amb la brisa li arribava aquella delicada olor i, un pic eixut, va optar per deixar-lo allà.

Una altra tarda la princesa estava com sempre, dalt del seu mirador, i es fixà en un petit vaixell que duia pel pal un curiós drap groc molt semblant al del mocador que dies abans ella havia perdut. Això va fer que cada dia es fixés en la curiosa embarcació. La seva fructífera i desenfeinada ment començà a especular sobre com devia ser el personatge que duia aquell drap que tant li recordava al seu mocador. ¿Devia ser un vell llop marí forjat per la mar o un pare de família nombrosa que lluitava per traure els fills endavant? O potser devia ser el fill de l’emperador, que se n’havia anat a córrer món mentre esperava la seva proclamació? O devia ser...? La seva curiositat va anar en augment fins que un dia volgué veure de més a prop aquell navegant que portava tan peculiar banderola i això acabà amb tota aquella obsessiva curiositat. Però clar, com que era la princesa, no ho podia fer sense aixecar expectació, per la qual cosa va decidir anar-hi d’amagat. Es posà un vestit que va fer anar a comprar a la seva donzella, per no cridar l’atenció, i amb la serventa varen anar al moll a veure com arribaven les embarcacions. A l’hora en què solia arribar aquell tan observat vaixell es posaren, amb la criada, a una certa distància d’on aquest amarrava.

El seu desig no es va fer esperar. Al poc temps va fer entrada al port la tan esperada nau, que amb una ràpida i concisa maniobra va atracar l’espígol del moll, i ho féu amb tal rapidesa que la princesa no va tenir temps de veure amb claredat aquell enigmàtic patró; sols va poder deduir que era jove, per l’agilitat que el precedia, perquè amb un felí bot ja havia saltat a terra, donant l’esquena a la gent del moll per poder encapellar millor la gassa de mans al norai del port. Duia un ampli capell de palla que li tapava quasi bé mitja cara, per protegir-se de l‘implacable sol que feia. Això va fer que s’haguessin d’apropar més per poder veure’l millor.

Ell estava d'esquena, acabant d’amarrar uns caps, quan de sobte va quedar aturat: hi havia qualque cosa en l’aire que, com un colom missatger, li duia a la ment el record d’una fragància fina i delicada. Es va girar cercant entre la gent de darrere seu. Va fixar la mirada en una jove que també l’estava mirant, es va llevar el capell i el llançà, fora mirar, fent-lo rodar per l’aire amb una gran precisió fins a la coberta del vaixell, amb un acte precís i quasi inconscient d’una persona que està cansada de repetir aquest fet dia a dia. Va quedar bocabadat. Era el més preciós que mai havia vist. La imatge d’aquella jove el va encisar. Es va posar a caminar cap a ella i, a mesura que s’hi apropava, el seu encantament anava a més, i a pesar que ja havia passat temps i que la tela que havia trobat ja no feia més olor que la de la mar recordava com si fos ara la fragància que se’n desprenia, i la jove que l’estava captivant amb la mirada també ho feia amb aquella olor tan peculiar. I no va poder evitar apropar-s’hi descaradament. La serventa va fer un intent debades per impedir que el jove s’acostés a la princesa, però ella no deixà que ho evités. Les sensacions eren recíproques i ara se sentia més dona que princesa; el cor li bategava de pressa dins el pit, i una esgarrifança li va recórrer tot el cos. I no va poder quedar impassible davant un jove tan ben plantat, amb uns ulls negres de mirada clara, la pell cremada pel sol i amb una olor salada de la mar. I ell per olorar-la es va acostar tant a ella que això li va fer pujar els colors. Entre tots dos, com si fos un encanteri, es varen creuar espurnes de passió que van fer néixer la necessitat que s’haguessin de veure gairebé cada dia. Ella sols li va dir que tenia un pare molt sever que no volia que sortís amb ningú, i per això s’haurien de veure d’amagat.

Cada dia, quan arribava la barca, ella davallava a una caleta que hi havia davall el penya-segat i s’hi passaven hores xerrant fins que el sol era ben post. La conversa era fluida, com també la relació entre ells. Tots dos eren persones que sabien estar molt bé soles, però quan estaven juntes encara era molt millor que tot quant coneixien. Això va fer que de cada dia el seu amor creixés més i més. Així i tot, per por que canviés en qualque cosa l’encant d’aquella relació, ella no li va arribar a dir mai que era la filla del rei.

Per por del seu pare, va pensar més d’un cop que el millor era deixar-ho anar i seguir les directrius marcades per ell, però, per altra banda, alguna cosa dins ella no la deixava prendre aquesta decisió -ja se sap que quan predomina el cor, el cap hi té molt poc a dir. I així varen passar anys d'aquesta clandestina relació, fins que un dia, com era de veure, va arribar a orelles del rei que la seva filla tenia un idil·li amb un mariner.

Quan el rei se’n va témer va ser gros. Es posà vermell de ràbia i, amb els ulls injectats de sang, començà a anar amunt i avall cridant, blasfemant, i maleint-la, i li va prohibir que el tornés a veure. I va manar a la guàrdia que arrestés aquell jove que pretenia robar-li la seva princesa. Fins i tot, va pensar d’ajusticiar-lo públicament per escarment popular, per a que ningú més gosés atracar-se a la seva filla. El pobre jove va ser arrestat sense entendre’n els motius; estava completament desconcertat. Ell sols jurava i perjurava que no havia comès cap delicte per a que el tractassin d’aquella manera, i deia que tot allò havia d’ésser un error, però ningú no li va donar raons i el tancaren a empentes als calabossos del castell. La notícia va recórrer tot el regnat i la gent va manifestar el seu disgust per la decisió del Rei. D’altra banda, la princesa es va enfadar molt i discutí molt seriosament la decisió del seu pare, fet poc habitual en ella, perquè era el primer cop en la seva vida que s’enfrontava al seu pare, ja que era la primera vegada que ella volia una cosa que, en aquest cas, no la compensava com altres vegades: fer feliços els seus pares. I es va tancar en pany i clau a la seva cambra, fora voler xerrar ni veure ningú. La Reina, que solia secular sempre de manera incondicional les decisions del seu marit, aquest cop no hi estava gaire d'acord, no tant per la seva filla, sinó per les conveniències del seu regnat, ja que una demostració tan clara d’un rebuig cap a una classe social més baixa els desprestigiava la imatge davant el poble i els altres regnats, i li va fer saber que la seva actitud en comptes d’una solució creava un problema més gros. Aquí el Rei, acostumat a sortir-se amb la seva, davant tanta contrarietat va pensar en un desenllaç que pogués anar bé a tothom i, sobretot, a ell.

El rei, per assossegar el descontent dels seus súbdits i llevar el descontent de la dona i de la filla, va prometre que si en menys d'un any aquell jove tornava amb fortuna, deixaria que es casessin. La decisió semblava justa i va acontentar tothom. El jove, sense tenir temps de saber gairebé què passava, va ésser embarcat dins la seva nau. Tot el poble era al port per acomiadar-lo i desitjar-li sort, i li varen fer una festa popular en senyal de suport. La princesa només va tenir una estona molt curta per poder acomiadar-se’n i quan s’allunyava ell li va fer la promesa que tornaria amb riqueses suficients per a que li deixessin casar-se amb ella. El Rei confiava que ella l'oblidés i que ell no pogués arribar a conquerir riqueses, però el jove semblava tan emprenedor i la seva filla tan enamorada d'ell que temé que poguessin sortir-se amb la seva, i això, just de pensar-ho, el posava malalt. I amb l’excusa de fer-lo escoltar amb un dels vaixells de guerra reials va manar amb molt de secret als seus millors soldats de confiança que un pic s'allunyés de la costa el matessin i n’enfonsessin la barca. I així es va fer. El capità de la guàrdia quan li travessava el cor amb l’espasa, no pogué evitar sentir remordiments i llàstima per aquell jove que l’únic delicte que havia comès era haver-se enamorat i que ara, ferit de mort, no tenia altres paraules a la boca que mots per la seva estimada.

Passaven els mesos i no es rebia cap nova d'ell. Ella, com de costum, es passava els capvespres mirant la mar, amb la il·lusió de veure com tornava el seu estimat, amb la singular embarcació coronada de tan especial insígnia.

Fins que un dia, passejant per la platja, va trobar un trosset petitó de tela que la mar havia tret, i això li va fer recordar el seu mocador; va sentir com si qualque cosa de l'ànima se li trenqués. El seu cor s'encongí pensant el pitjor, i la va envair una tristor que sortia del més profund de la seva ànima i que de cada dia va anar a més. No era gaire racional el que sentia, però no ho podia evitar. Es passava els dies enfilada a la seva talaia, mirant la mar. Cada cop hi passava més hores. Quasi no menjava i s’estava tot el dia amb la mirada perduda fixa cap a la mar. Un dia que feia una forta tempesta de vent i pluja s’hi va passar tota la nit.

Al matí, quan el dia va clarejar, la lleial serventa va entrar a la seva cambra, com de costum, i la va trobar a faltar. Alarmada, la va a començar a cercar per tot palau i en no trobar-la va sortir als jardins. La tempesta ja havia amainat i el sol mig adormit feia esforços per escalfar l’aire fresc i especialment flairós d’aquell matí. Un crit esgarrifós li va sortir per la gola quan en arribar al penya-segat va trobar la princesa immòbil, recolzada a una pedra grossa on se solia enfilar per divisar millor l'horitzó. Era morta, amb els ulls oberts mirant a l'infinit, amb un estrany somriure a la boca. I el més curiós de tot era que estava coberta per una gruixuda capa de sal.

El Rei es volia morir. Amb crits desconsolats demanà perdó a la seva filla, perquè per la seva obstinació, supèrbia i egoisme de no tenir en compte els sentiments dels altres i voler que tot rodés com ell volia, per interessos que no tenien comparació amb la vida dels que més volia havia deixat perdre una filla. Per voler tenir-ho tot ara s’havia quedat sense res, però ja era tard per lamentacions i adonar-se del que havia fet. Desesperat i amb ràbia, va llençar la corona a la mar i abandonà tot quant tenia. Mai més se’n va saber res, d'ell. La Reina va emmalaltir davant els esdeveniments i quasi es va morir, però se’n va sortir i va poder regnar durant molt d'anys. A partir de llavors governà més amb el cor i no tant amb el cap, la qual cosa va fer que el regnat no fos tan pròsper però sí molt més feliç.

Diuen que hi ha dies que quan la mar va moguda i aixeca salistre se sent una peculiar brisa amb una subtil fragància. També diuen que el dia que morí la princesa la posta de sol es va tenyir de groc, que era el vaixell del seu estimat que venia a cercar-la, i que ella ja sabia que vendria perquè ell l’havia avisada amb un missatge imprès de sentiment a un tros de drap. Ell arribà com una ona, l'abraçà amb els seus braços de sal, deixant-ne sols el cos i se’n dugué la seva ànima amb ell mar endins, on viuen el seu amor per sempre més, fora de les misèries humanes.