GROGUES NO, GARCIES

          Estic assegut a un banc d'un passeig davant la mar, ja és de matinada i només es passegen els quatre perduts. Al meu costat hi ha el meu amic Tomeu, es el meu amic de rauxes i avui m’havia vingut a cercar damunt les nou per anar a sopar i a fer unes copes. Hem anat a un xinès i desprès a prendre unes cerveses a “ L’ANTRO “ que és un bar de dubtosa reputació, que no se perquè la gent ho diu així perque de dubtosa no en té res, està ben clar que és lo pitjor de lo pitjor.

Allà hi hem trobat al Johnny, que en realitat li diuen Joan, però com que va festejar amb una anglesa que l’anomenava així, volia que tothom el cridés per aquest nom. La gent per evitar complicacions, ja que te molt mal caràcter i s’exalta amb molta facilitat, l’anomenaven per el llinatge que és el de Garcies, axis estalviaven mal entesos Aquest subjecte en qüestió, és un pinta fora feina definida, ni amb cap ganes de fer-ho. Així i tot s’hagués pogut dedicar perfectament d’apotecari perque de píndoles en sap una estona ben llarga i de vendrer-ne altre tant, en té de tota forma, mida, textura i color, les duu dins bosetes, que te les mostra tan aviat que no te dona temps a mirar-les, amollant una lletania de noms i efectes de les pastilles, això si, sense mirar-te a la cara, tot el temps mirant amunt i avall, i de cop i volta amaga els paquets fent un moviment ràpid d’aixecar les celles, en la que diu :
- Secreta, secreta...

Es refereix a la policia, però pots pensar si es ver! té brusques com que li deu faltar un bull, amb tanta pastilla de colorins, però bé si vols qualque cosa d’ell li has de seguir la corrent. En Tomeu fort i no te moguis que teníem de provar-ne que nos ho passaríem molt bé, que riuríem molt i no sé què més. Tant va arribar a dir, que per no sentir-lo , vàrem decidir comprar-ne un parell, en Garcies nos va veure venir, com que també ens coneixia i sabia que no érem clients habituals, ens va enflocar las que li paregué. Jo vaig provar de queixar-me sospitant la jugada i li vaig dir:
- Que no en tens d’altre color?
Bona cosa li vaig dir, perque aquí en Joan Garcies Gómez, àlies en Johnny, li va pujar un color granatos a la cara i una vena del front si li va inflar, fins al límit de casi esclatar i va dir encès com un mistro:
- “ Xi no en volx coprax no en comprix, pero no me faiguix perdre el tepx, te dic que domex tenc lex d’aquext color, xi no en volx no en comprix i dexe de toxar els coxons”
La veritat es que es un poc mal d’entendre, perque xerrava un poc malament. Es deu a la amiga anglesa, no per l’influencia de l’accent, sinó perque ella no li havia dit que tenia un nuvi americà que feia de marine a la armada americana, era d’aquests que poden donar la talla en metres cuadrats i un dia es va presentar per donar una sorpresa , i ja ho crec que la va donar ! n´hi va endinyà una, però quin una!! Això si, en tot el morros i es coneix que les dents se li varen descol·locar una mica, això les que li varen quedar, es clar, perque mes de la meitat varen agafar camí per no tornar.

Davant la crispació i la possibilitat de que es tanqués en banda, i no volgués negocis amb nosaltres, vàrem optar per comprar-nis, crec que se n’aprofità del moment i de la situacio, perque ens va pegar una espassada amb el preu, basta dir que ens varen costar més que el sopar !, però qualsevol li discuteix desprès de la volada que havia agafat, sols de pensar amb aquella vena del cap en va fer desistir.

I aquí estic assegut, marejat, amb el cap que va com vol, que ell tot sol es monta cada història, que m’agradaria sabre d’on ho treu. En Tomeu està bé, com que ho ha tret tot per dins un carreró. Mira quina tudadissa de sopar, begudes i pastilles!
Comença a clarejar i convindria tornar cap a casa.
Ara he de pujar l’acera, he d’aixecar el peu per pujar l’escalonet, ja gairebé hi sóc damunt, sols he d’aixecar la cama, no sé perquè li donc tantes voltes amb lo fàcil que es...Betua.!..ja som de grapes, tanta sort que no m’he fet mal, quina caiguda mes beneita, noo... i m’he fet una bona pelada al colze!. Es estrany... no me fa mal, de fet no noto res, tinc la sensació de tenir el cos com embuatat. En Tomeu el tinc davant que me xerra, però no sé què me diu, jo sols el miro fitxo com un mussol, veig que mou la boca però no el sent, m’agafa el braç amb cara de emprenyat i me du cap a la seva moto remugant, ara si que l’entenc, diu que m’acompanya a casa meva i que si no sé sortir que no surti. Jo li hagués contestat, si pogués, que sortir si que en sé, que lo que no sé és tornar. Es curiós ara puc escoltar però no puc xerrar! Me fa pujar a la moto, no m’ho penso tant com amb l’acera i pareix que va més bé perquè ja soc a dalt ...rectifico, ja torn ésser al terra, me renya i me diu que hi posi més de la meva part. Aquesta si que és bona, si jo de la meva ho poso tot, és ell que hi ha de posar més de la seva si vol que puji a la moto. Ho seguim provant i a la que fa tres o deu, no ho sé, el meu cos va prendre part i va optar per aferrar-se ell sol al seient, suposo que cansat de caure i de veure suar i remugar en Tomeu.
Em du fins a casa, fins i tot m’obre la porta amb les meves claus, perque me les he tret de la butxaca, però no sabia què fer amb elles. Me´n tenc que anar a jeure perque tot en dóna voltes, en costa caminar recta fora donar tombs, entro al cuarto fora encendre el llum, perque l’interruptor s’ha amagat no sé ha on , tampoc en llevo la roba, si me passa un poc ja miraré de llevarme-la , en tomb d´un cop al llit, però no pot ésser hi ha algú dins el llit! fot bot del llit com si tingues una molla i en la mateixa sent:
- Jaume que ets tu? .
Batuedell, batuedell, si això es la padrina! , ja m’he equivocat de cuarto , menys mal que se va un poc del cap, sinó hagués estat gros. En Jaume era el seu home que ja es mort fa anys.

Me´n vaig aviat cap el bany, més tort que dret, pegant unes brandades, que no sé si, perque estic marejat o són elles que me maregen. Tanc la porta i m’assec a la tassa, fora sabé gairebé lo que fer, aplom el cap a les mans i els colzes sobre els genolls i deixo passar el temps per si es defineix la necessitat fisiològica, amb això vaig notant com els colzes van patinant de sobre els genolls, però com van patinant tan a poc a poc, que ja hi estaré a temps a dur-los ha un punt mes estable.

La mirada està fitxada amb les rajoles del terra, que son de terrasso polit, al poc temps totes aquelles pedretes sembla que tenen vida pròpia perquè han començant a bellugarse, inclòs sent una remor de fons, de cada cop és més clar, és un mercat... si és un mercat xinès, estibat de gent que van amunt i avall amb els seus barrets triangulars, amb el xivarri de xerrar tots alhora, ple de carretons farcits de fruita, ceràmica, animals, teles... ai, ai, quin ensurt !, casi he pegat de morros damunt el mercat, clar no he pensat pus amb els colzes i han patinat del tot.

Em vaig a rabejar la cara, en sento molt meretjat, obro la aixeta del aigua i no puc evitar mirar-me al mirall. L’aspecte és deplorable, la cara està blanca com la paret , amb unes ulleres que pareix un ós panda, els ulls injectats de sang, amb una lluentor, que la padrina ja me donaria oli amb suc de llimona per els cucs.

Res, que pareixes com se sol dir, la mort amb pebres. Me la rabejo, però no serveix de res perque las ganes de vomitar van anant amb augment i finalment ho faig al lavabo, abans de la segona arcada ja som al wàter buidant el wantun junt amb els fideus xinesos, tot això acompanyat d’abundant cervesa i d’un peculiar pigment groc,... groc!

Ara ho entenc tot, això son les punyeteras pastilles que ens va donar en Garcies, ja sabia jo que ens venia les que ningú vol, perque si a n’això li diuen passar-lo bé, no vull sabre lo que deu ser passar-lo malament, perque en Tomeu tant de xerrar, no vaig veure que rigués gens quan vomitava entre dos contenidors de fems.

Es curiós, te donen una sensació estranya, com si es cos passeges tot sol fora tu, el vas observant com si tingués una entitat pròpia, estranyat de lo que fa, que tan li és pegar de grapes, com baixar-se el calçons i mostrar-li el cul a la fornera. Es com si somniessis...no es molt pitjor, perque quan somnies al menys el cos no s’endú nafrades i l’endemà pots anar a comprar el pa, fora que te comentin de forma sarcàstica :
- Feies mala cara l’altre vespre ...
Perque està ben clar que no era la cara lo que t’avien vist.

Tot això està ben clar que la culpa es d’en Garcies, que nos va vendre las que ningú vol, ja nos havien recomanat unes de blaves que per lo vist fan riure molt, però aquestes tenien molt mala anomenada i de rialles poques, be un poc si que vaig riure quant en Tomeu va llenegar amb el seu vomitat i va fotre de cap dins un contenidor.
Mira que li vaig dir, a n’aquell desgraciat mig esportallat GROGUES NO, GARCIES, GROGUES NO!
Que son aquestes malmenades, qui m’estremenetja d’aquesta manera, se coneix que m’he quedat dormit, me costa badar els ulls, jas...si es en Tomeu!... i que hi fa aquí?
Animals!...i que faig jo encara aquí? Si no m’ he mogut del banc del passeig.
Estic marejat, amb el cap que va com vol, ell tot sol monta cada història, comença a clarejar i convindria tornar a casa.
Ara he de pujar l’acera...