EL TREN DE BENARES

          Son les sis de la tarda, arribem a l’estació de tren, la meva parella i jo, carregats amb les maletes, las gotes de suor fan curses per el front, no es per l’esforç es per el clima tant humit, no pots fer res fora suar. Hem arribat d’hora per evitar imprevists i poder agafar el tren amb tranquil•litat cap a la ciutat de Varanasi o mes coneguda per nosaltres els occidentals per Benarés.

Tot viatger que ha visitat l’Índia, sap que moure’s en tren per aquest país es una experiència anecdòtica i segurament inoblidable.

I aquí estem asseguts a un pilar d’una columna de l’andana i deixem passar el temps dins un entorn estrany emperò no hostil, la gent fa vida per el terra, fan menjar, dormen, asseuen, i mitjos ajupits conversen. Ets observat en curiositat i et miren descaradament, fora malícia, si confrontes la mirada, decanten la vista cap un altre lloc, però no sempre es així, per altres no fa mes que augmentar la seva curiositat, aguantant la mirada fins un límits insostenibles.

Escupen seguit seguit gargalls vermellosos, conseqüència de rosegar betel, pixen, es descorden el calçons, per posar-se la camisa per dins, mentrestant es parlen en tota naturalitat, es graten l’entrecuix, fora gens de preocupació ni perjudicis.

La calor, la pudor a pixat, merda de vaca, a la que no es de vaca, espècies, a suor i altres olors difícils de classificar, junt amb un eixam de mosques, governen l’accés a las vies del tren, una vaca pastura tranquil•lament per el mig del rails, menjat trossos de cartó, a la que arriba un tren xiulant desmesuradament, fins que el animal es decanta fora massa presses, abans s’aturi del tot, la gent ja bota dels vagons i un grup de gent, que apareix del no res, en palanganes amb les mans, pegant un crits repetitius en indi, com si es tractés d’un mantra, ofereixen de beure i menjar al viatjants, a la vegada el tren es va farcint de gent a mes no poder, quant pareix que ja no hi cap ni una agulla, que las portes del vagons vessen de gent, encara s’afegeix un munt de gent, que empenyent i de forma quasi màgica si fan joc.

Anuncien per megafonia que el nostre tren duu retràs d’una hora, la gent ni s’immuta, una dona s’estira damunt la seva bossa i es posa a dormir, unes altres vestides en robes llampants típiques del Rajastan , ajupides al terra comencen un petit foc cremat buinas de vaca seca, pelen verdura i las van introduït dins una petita cassola preparant per sopar. Un home s’entreté mirant-nos com si fóssim objectes de fira, altres a escassos metres pixen vora les vies, mentre altre tant escup en la mateixa direcció, el mes virtuosos ho fan tot al mateix temps. Las gotes de suor regalimen per l’espatlla, el sol es post però la calor perdura.

Un home vestit de militar, amb uns enormes bigotis, passa impassible amb un fusell de cerrotge, penjat amb un cordell, per davant d’una parada en que un home es guanya el jornal fent net la cera d’orelles, amb sorprenent habilitat amb un inquietant fil ferro, un altre ven barramentas postisses, que fora cap dubta ja han tingut amo i que els compradors es satjen per si l’encaixa. Una dona amb evidents signes de precària salut, assistida per una parella que podrien ser el seus fills, implora unes rupies als que l’envolten. Mes tard descobrim, que sabia de la seva propera mort i es dirigia cap la ciutat Santa. El dobles que m’endegava, era per poder comprar llenya al crematori de Benares, per quant la cremessin, en la creença que tenen, que quant es moren i son llançades las seves cendres al riu sagrat, el Ganga o Ganges, la gran mare, que tota vida prové. El seu cicle de reencarnacions, karma o Samsara, llei de causa i efecte, es conclou i poden descansar en pau. Per això molta gent peregrina cap aquesta ciutat, per acabar els seus darrers dies.

Un xiulet ens treu dels nostres pensaments. Arriba el nostre tren, tenim el vago de lliteres, privilegiat segons ens diuen, te molt que desitjar però un cop vistos els altres, es el cel. Son compartiments o millor dit espais de quatre lliteres separat del resta per cortines, que estaven mes obertes que tancades, en teoria per quatre persones, a la practica si posen tots els qui poden i mes. Arribem al nostre compartiment, no saben massa be del espai que disposem, perque tot esta pler de maletes i bosses amb coses, el veïns de la llitera del davant, es una parella de mitjana edat, que un cop ens veuen, comprovant el nostre passatge per sabé on ens toca ubicar-nos, van llevant coses del nostre espai, a la de sobre seu hi ha un que dorm, que suposem que es família o al manco conegut, perque el sacsegen i li diuen coses , sense massa resultat, ja que ell segueix dormit com si res. Poc a poc ens anem fet lloc a una de las lliteres de baix que tenim assignada, l’altre que tenim reservada es la d’alt però esta farcida d’objectes dels que no ha sortit el propietari.

L’home del davant comença a fer preguntes e intercanvia una mica de comunicació, el fet es limitat, per que ell parla amb “ indinglis ” i nosaltres amb “ spaninglis “, a mes li fot tenir que parlar amb la meva parella, per el fet de ser dona, ja que la seva cultura masclista li pesa, jo per altre banda evito la conversa per el meu limitat angles i pitjor pronunciació, que quant arribo a dir qualque cosa, he d’acabar preguntat que es lo que he dit, perque las cares del interlocutor son un poema.

El indi l’agafa gust a la conversa i blavejar davant la seva dona del seu do per las gents, amb certa petulància estira un peu envaint la nostre llitera e il•lustra a la seva dona ubicant Espanya a Califòrnia, aquí ja varem optar per no aclarir que érem de Mallorca. A cada pregunta que es fa amb angles hi ha comentaris entre las parelles, com si fou una jugada, per lo baix i entre dents amb hindú i català. Al descobrir que la meva falta de conversa es per falta d’idioma i no per desinterès, se n’alegra tant ell com la seva dona.

A l’altre costat del passadís hi ha dues lliteres i a una hi ha una noia que no ha parat d’observar-nos des que hem arribat, com si fossin animalons engabiats, tal vegada amb una mescla de curiositat pel país llunya que representem i d’enveja de pensar que vivim millor. En corre las cortines es veu que son dues noies d’uns quinze, setze anys i un nin d’uns set, que tots plegats comparteixen l’espai que correspon a un.

La invasora de la llitera de d’alt fa acte de presencia i se’n dur tot els seu bartuls, a la que nosaltres acabem de poder-nos instal•lar

Tímidament traiem els nostres entrepans per sopar una mica, fora poder evitar ser observats, varem treure un paquet de galetes d’inca que lis varem oferir, la replica del veïns no es fa esperar, del pel darrera de una maleta, traven un bidó amb aigua i un portaviandes metàl•lic de pisos en compartiments, a un havia arròs, a l’altre una salsa vermella en lo que semblen pilotes, un cop oberta la carmanyola, una olor a espècies reina tot el compartiment. Fora gaire be mes preàmbuls l’home comença a menjar damunt els llençols que han de dormir, introdueix la ma dreta dins l’arròs, el mescla amb la carn i la salsa , palpat i xafant fa com una bolla i cap a la boca, al poc temps de menjar harmonitzant amb els seus corresponents rots, la ma cullera ja no es destria del menjar, esta tota lluent, pigmentada de tomàtiga, plena de grans de arròs. Un cop acabat com un bon minyó, fa la mascletà i un indiscret rot deixa escapar. Fa ganes de dir “salut”, però per por a no ofendre a casa d’altre, val mes callar.

L’home es aixecar de la llitera amb la ma al aire com si fos una banderola de colors i es va perdre par el passadís del tren.

Al tornar la ma ja ha recobrat el seu semblant humana. Es disposen adormir tot dos en el lloc d’un, cap per peus tapats amb un llençols estampats, que en realitat si la higiene ho fes possible serien blancs.

Nosaltres per la nostre banda intentem fer lo mateix, cadascú a la seva llitera com privilegi de ésser turista, jo en quedo la de baix , e intentem que las catorze hores de tren es facin mes curtes.

La son costa de arribar i quant cuasi o fa, es interrompuda en freqüència per la xerrameca dels veïns, amb las nombroses parades, el costant anar i venir dels altres viatgers, propinat indiscrets crits i envaint el nostre compartiment en recerca de lloc per instal•lar-se.

La parada dels veïns de davant esta propera perquè es comencen a moure replegant paquets i espavilant al de la seva llitera del seu sobre.

El de la llitera de dalt en baixà, en la naturalitat d’aquell que respira va disparar cap a nosaltres un estrepitós pet.

Jo estic despert amb fer la parada, però en faig el dormit per no donar conversa i poder refer el so.

Cercava las seves maletes que estaven baix la meva llitera, i va posar una ma damunt el meu pit com anclatge per no perdre el equilibri mentre amb l’altre anava estirat las bosses i maletes que havia a sota, arribat a aquest punt ja era ridícul el fingí que dormia

En va allargar la ma, la que no feia tant estava arrebossada de arròs amb salsa i la va estrènyer cordialment contra la meva, encomiant i desitjat un bon viatge.

Al poc temps varen començar a desfilar el propers veïns

A la llitera de dalt si van seure tres noies, a la de baix dues dones i un noi i tot sis ens miràvem en descarada curiositat , jo en feia el dormit i amb els ulls mitjos clucs les observava també en curiositat. Per un moment els vaig imaginar com voltors dalt d’un arbre observant el seu àpat. Davant tal tensió costa agafar el so.

Passen les hores, arribem a l’estació de Benares, la ciutat badalla i es despereça lentament, davant el trencar de l’auba que anuncia un nou dia, aqui comença una nova aventura.

Per lo resta es un bon país, molt bona gent, una eclosió de colors i d’olors, a cada passa pots fer una fotografia, tenen donada las circumstancies, una bona filosofia de la vida. Per resumir es pot dir que,

L’Índia es un repte per els sentits i un poema per la vida.